Fa temps va arribar a les nostres mans un llibre sense cobertes titulat Sea-Toll of our time editat l'any 1930.
No s'equivoca Conrad, el llibre està replet d'històries cruels, de personatges coratjosos, de falsa seguretat i de confiança en vaixells que en teoria no es podien enfonsar.
Són històries èpiques de naufragis, vaixells perduts o desapareguts sense deixar rastre inclosos tots els ocupants, vaixells buscats inútilment. Primer els rumors, falses alarmes, vanes esperances a la recerca d'un miracle.
Algunes tragèdies tenen la particularitat d'haver començat per un fet absurd, com en el cas del Londonian (1896-1898) perdut per culpa d'unes restes de cotó del carregament que es van introduir entre la maquinària.
 |
| Arriant bots de salvament al Vestris novembre 1928 |
Testimonis de nits de terror, fam, set, angoixa, gent mig congelada, esgotada. Lluita per la vida, intents desesperats de salvar els vaixells. Disciplina i misteri. Actes heroics arriscant la vida per tal de salvar supervivents. Incendis en vaixells carregats de material inflamable.
Roques que de lluny semblen veles de vaixells i es descobreix la realitat massa tard com li succeí al vapor Norge. Bots salvavides que es precipiten i es trenquen a miques, altres que s'enfonsen.
La història del Vestris està plena d'infortunis. El mal temps va fer que la càrrega es desplacés cap a estribord, i va començar a fer aigües. El més terrible és que els 13 nens que hi viatjaven van morir per un error, algú va tallar un dels caps que subjectaven el bot de salvament on anaven tots els nens i moltes dones, i es va precipitar a l'aigua. De les 37 dones del passatge se'n van salvar 10.
També hi ha relats més esperançadors, per exemple, com la introducció del telègraf ha facilitat el salvament de vides.
No falten escenes de pànic com les que van protagonitzar els passatgers del Principessa Mafalda, que en viatge de Gènova a Buenos Aires va colisionar davant d'una illa brasilera, el 25 d'octubre de 1927. La tripulació no va poder controlar la gent que es llançava esverada a l'aigua. El vaixell va trigar 4 hores i 30 minuts a enfonsar-se. Si haguéssin mantingut la calma s'haurien salvat tots ja que portaven prou bots i armilles salvavides per a tothom.
Curiosa la història del nàufrag que deambulava despistat, amb la roba xopa, per la població menorquina de Ciutadella. Era l'únic supervivent del naufragi del vapor General Chanzy el 10 de febrer de 1910.
I com, en ple segle XX, els supervivents del Columbian, de la Leyland Line, a bord de bots de salvament havien de racionar l'aliment: 1 galeta i mig got d'aigua per persona 3 cops al dia. Quan portaven sis dies, un dels supervivents, desesperat, assedegat, decideix beure aigua de mar. A la nit va començar a delirar i va morir al matí següent. A partir de llavors cada dia un o dos homes morien cada dia. Van passar 14 dies en els bots fins que van ser rescatats.
 |
| Vaixell Antinoe vist des de la coberta del vaixell President Roosevelt |
Aquest llibre, que relata tantes històries, quan va arribar a les nostres mans estava una mica malmès -sobretot per la humitat- la restauradora de paper del Museu el va netejar i protegir amb un estoig per conservar-lo adequadament. Ha valgut la pena, ja que atresora informació sobre naufragis ocorreguts entre 1892 i 1928. I físicament també és un llibre de qualitat, el paper és molt bo, la tipografia és clara i bella, té fotografies curioses, un mapa de situació de cada naufragi i una eina imprescindible en tot llibre de coneixement, l'índex alfabètic.
Si voleu saber el nom de tots els vaixells podeu veure el sumari al catàleg de la biblioteca.
Post escrit per Rosa Busquets, bibliotecària
Biblioteca. Museu Marítim de Barcelona
